dissabte, 14 de gener del 2017

Semblances

Tot i que el període de temps que va d’una crisi a una altra és de gairebé 80 anys, podem identificar una sèrie de característiques comunes:




-L’actuació pel que fa a les polítiques monetàries es poden considerar un dels orígens de la crisi als dos casos. D’una banda, a la crisi del 1929, la Reserva Federal dels Estats Units va intentar frenar la bombolla especulativa que s’estava produint tot augmentant els interessos dels diners. A més, la mateixa Reserva Federal va decidir baixar aquesta taxa d’interès una vegada va esclatar la crisi per reduir l’impacte d’aquesta però els resultats van ser igual d’ineficaços. D’altra banda, al 2001, amb la intenció d’actuar respecte la recessió que s’estava produint es va tornar a modificar la taxa d’interessos, aquesta vegada cap a la baixa, cosa que va produir l’excés de líquid i la posterior bombolla immobiliària.

-El preu de les accions de la Borsa va caure en picat a les dues crisis.

-A les dues ocasions, després d’haver esclatat les crisis, els bancs van deixar de concedir préstecs tan fàcilment i van disminuir els préstecs a famílies i empreses ja que s’havien adoptat unes mesures molt més estrictes. A més els préstecs que es feien entre els bancs  també van disminuir tant al crac com al “crash”.

-Als dos casos, la important caiguda dels valors de la Borsa va arrossegar als bancs, que van tenir greus dificultats per  recuperar el líquid dels préstecs que s’havien fet i això va provocar el tancament de moltes entitats bancàries, especialment al crac.

- La producció industrial va patir una greu caiguda als dos períodes així com també va augmentar l’atur als dos casos. Tot i això en el cas de la crisi del 2008 els efectes no van ser tan contundents i van estar més repartits al llarg dels anys de crisi.

-Les dues crisis estan originades als Estats Units i després, a causa de la influència d’aquest respecte els altres països, es trasllada a la resta del món.

-La llibertat absoluta que presentaven els mercats i el descontrol d’aquests com a causa de les dues recessions.
-També trobem als dos casos una bombolla especulativa que acabaria per explotar i ser el principal detonant de la crisi.

dimarts, 3 de gener del 2017

Els feliços anys 20

Després de la Primera Guerra Mundial i la crisi que aquesta va comportar fins l’any 1921, la situació econòmica va canviar dràsticament. Durant aquests anys 20, a Nord-Amèrica els rics s’enriquien encara més ràpid i molts dels que eren pobres deixaven de ser-ho. En aquesta època de bonança, la producció, especialment la industrial, i els llocs de feina eren alts i no paraven de créixer. 



Aquesta situació la van aprofitar molts negocis, cosa que els permetia augmentar els seus beneficis considerablement. A més, al llarg dels anys 20 va començar una forta expansió de la Borsa. Hi va haver diverses raons per les quals es produís aquell augment en el valor de les accions. D’una banda els beneficis de les empreses, tan grans com petites, eren bones i creixents. A més les perspectives cap al futur també eren favorables. A començament de la dècada encara els valors eren força baixos però oferien uns beneficis atractius pels inversors. Els punts d’inflexió es van trobar als anys 1924 i 1925 en els quals es va produir un canvi de tendència a l’alça que es va refermar fortament a partir del 1927 en els quals la Borsa va experimentar el seu major creixement i que va durar fins que va esclatar el crac, l’octubre del 1929.

dijous, 29 de desembre del 2016

Crash Course




dissabte, 17 de desembre del 2016

El Crac de Wall Street (1929)

La crisi econòmica que va començar el 1929 ha estat un dels fets històrics més destacables i rellevants del segle XX que va afectar a milions de ciutadans de tot el món.  Els fets decisius sobre la història del món contemporani com per exemple la Segona Guerra Mundial o bé l’increment de règims feixistes, principalment a Europa, van estar units al desenvolupament d’aquesta gran crisi, i va ser en part una de les principals causes.

La dècada dels anys 20 va destacar per un important creixement econòmic que va finalitzar amb una sèrie de desequilibris que van portar a una de les majors crisis del sistema capitalista fins a aquell moment, que va ser de gran gravetat pel seu impacte, per la llarga durada que va tenir i totes les conseqüències que va desenvolupar.

La crisi del 29 va desestabilitzar la vida de gran part del món en aquell moment i va provocar el rebuig i disputes entre els diversos països produint un canvi de mentalitat i cercant noves possibles solucions i canvis tant econòmics com socials. Al llarg de tot aquest punt explicaré i analitzaré els conceptes que van produir-se en aquesta crisi, així com les causes per les quals va succeir i tot el que va comportar aquest gran defalliment de tota l’economia mundial.


diumenge, 11 de desembre del 2016

Cuando se pierde, se pierde...

Supongo que muchos de ustedes no juegan regularmente a la ruleta y, si lo hacen, apuestan cantidades moderadas porque saben que si juegan demasiado acabarán perdiendo mucho. Pero, ¿qué harían si el gobierno decidiera devolverles el dinero cada vez que no sale el número apostado? Si me permiten, yo les recomendaría que se fueran corriendo al Banc Sabadell, pidieran un crédito de millones de euros y se fueran directos al casino: cuando los números les salieran de cara, se forrarían y cuando no, el gobierno se lo devolvería todo. Naturalmente, ese programa tendría dos consecuencias. La primera es que nos convertiría a todos en jugadores patológicos. Y la segunda, que en pocas semanas el gobierno se quedaría sin un euro.
Absurdo, ¿no? Pues eso es precisamente lo que proponen algunos políticos norteamericanos para salir de la incipiente crisis financiera. La historia empezó hace cinco años cuando, al ver que los tipos de interés eran anormalmente bajos, algunos financieros listos vieron una oportunidad de negocio en las familias consideradas “peligrosas”. Es decir, familias poco solventes, con rentas bajas o con un historial de impagos catalogados como “clientes de baja calidad” (o, en inglés, “subprime”). Al no haber competencia de los bancos normales ya que no quieren tener nada que ver con esos clientes peligrosos, los nuevos financieros podrían concederles créditos hipotecarios a un tipo de interés elevado. El negocio consistía en pedir dinero a los bancos normales a tipos bajos y prestar a clientes peligrosos a tipos altos.
Para hacer más atractivo el paquete, ofrecían programas de repago con cuotas muy bajas durante cinco años. En realidad, era como si inicialmente dieran tipos de interés subsidiado, un subsidio que pensaban cobrar con creces a partir del quinto año.
Pues bien. Estamos hoy en el quinto año, las cuotas han subido y, como era de esperar, una parte de esas familias “peligrosas” no han podido afrontar sus pagos y los financieros se han visto obligados a quedarse con sus casas. El problema es que los precios de esas casas han bajado y los tipos de interés han subido con lo que esos financieros se han quedado sin negocio y con una enorme cartera de viviendas que no pueden vender. Muchos de ellos, amenazados de quiebra, están despidiendo a sus trabajadores, cerrando locales y reduciendo dramáticamente sus actividades. Es la llamada “crisis de los créditos subprime”.
Como siempre que ocurren crisis de este tipo, ya han aparecido los políticos que reclaman la intervención del gobierno y de la Reserva Federal para que facilite dinero barato a esas empresas con el objetivo de evitar que se vayan al garete. Eso sería un error: una de las bases del sistema financiero es que los beneficios elevados se consiguen sólo si uno asume riesgo. Es decir, el retorno es el premio para quien se arriesga a ganar mucho… o perder mucho. Y los financieros sabían que recibían un interés más elevado de lo normal, única y exclusivamente porque estaban prestando a clientes “peligrosos”. Si la cosa hubiera salido bien, ellos se hubieran quedado el dinero. Ahora que ha salido mal son ellos, y no los contribuyentes, los que deben pagar las consecuencias. Salvarlos ahora de la ruina tendría los mismos resultados que el programa de devolver el dinero a quien juega a la ruleta y pierde: aparte de malversar recursos públicos, aparecerían muchos nuevos financieros con ganas de especular con riesgos excesivos porque sabrían que, en caso de que las cosas salieran mal, el gobierno les salvaría el trasero.
Todo esto no quiere decir que el gobierno no deba intervenir. Lo debe hacer en dos áreas distintas. Primera, si la crisis se contagia al resto de la economía, entonces y sólo entonces, deberá bajar los tipos de interés. Pero no como una cosa especial, sino siguiendo las mismas reglas que utilizaría la crisis hubiera sido causada por un aumento de los precios del petróleo, un ataque terrorista o una recesión en China. Segundo, el gobierno debe asegurarse que las familias no fueron engañadas con el anzuelo de intereses subsidiados al principio seguido de intereses usureros a partir del quinto año. Si las familias sabían y entendían lo que estaban haciendo, no hay problema. Pero si fueron inducidas al engaño, los timadores deben ser perseguidos. Y para impedir que futuros financieros abusen de los clientes siguiendo esa estrategia, el estado podría aprobar una ley que permitiera a cualquier cliente devolver el resto de la hipoteca en cualquier momento y sin penalización. De este modo, si un financiero decide subsidiar los intereses durante cinco años, allá él: los clientes aceptarán encantados ese regalo porque, llegado el quinto año, podrán pedir otro préstamo a tipos normales y devolver el dinero al usurero con lo que éste se quedará sin negocio.
Dicho esto, lo que no debería hacer el gobierno es imponer regulaciones y barreras que impidan la aparición de nuevos empresarios financieros que se arriesguen e innoven. Al fin y al cabo, aunque todo esto acabe en una crisis, el episodio del crédito “subprime” ha permitido que millones de familias pobres pudieran comprar casas. Y, de hecho, el 97% de ellas ha resultado ser lo suficientemente solvente para devolver el dinero e impedir que eso pueda volver a suceder sería un error. Ahora bien, el gobierno debe dejar claro que, como diría el gran filósofo e inventor de la técnica de la obviedad con mensaje profundo, Johan Cruyff: cuando se gana, se gana, y cuando se pierde… se pierde.

Xavier Sala i Martí

La Vanguardia, 17-09-2007

dissabte, 10 de desembre del 2016

The 2008 financial crisis

Aquí us deixo un vídeo que m'ha semblant interessant on s'explica força bé en anglès com es va originar la crisi de 2008.